luni, 9 septembrie 2013

INSTANTE de ANDRÉ CRUCHAGA (trad. al catalán y rumano)



Fotografie: INSTANT, d'ANDRÉ CRUCHAGA


A Teresa Esteve
 

En el sentit del quotidià de la vida, un reviu tots els dies. 
Fins on salvem les distàncies en aquell instant de mar?
Fins quina pàgina la tinta és expressiva, conjur suficient del poema?
—Cadascú des de la seua realitat pregona, revela les seues introspeccions.
No sé quina flor emergeix del besllum. 
No sé quins sortilegis té l’ofegament de les teules.
(En el brufol dels hermetismes tota la respiració continguda de l’ara.
Tot llenguatge encara la mort en el poema.)
Clar que la totalitat mai és habitable, ni en retrospectiva.
—Calma’t, em digué la pedra: baixa els teus atifells i descansa…


INSTANTE

A Teresa Esteve
 

En el sentido de lo cotidiano de la vida, uno revive todos los días. 
¿Hasta dónde salvamos las distancias en aquel instante de mar?
¿Hasta qué página la tinta es expresiva, conjuro suficiente del poema?
—Cada quien desde su realidad profunda, revela sus introspecciones.
No sé qué flor emerge del destello. 
No sé qué sortilegios tiene el ahogo de las tejas.
(En el búho de los hermetismos toda la respiración contenida del ahora.
Todo lenguaje afronta la muerte en el poema.)
Claro que, la totalidad nunca es habitable, ni en retrospectiva.
—Ten calma, me dijo la piedra: baja tus aperos y descansa…

 Barataria, 13.IX.2013

INSTANTE
A Teresa Esteve

En el sentido de lo cotidiano de la vida, uno revive todos los días.
¿Hasta dónde salvamos las distancias en aquel instante de mar?
¿Hasta qué página la tinta es expresiva, conjuro suficiente del poema?
—Cada quien desde su realidad profunda, revela sus introspecciones.
No sé qué flor emerge del destello.
No sé qué sortilegios tiene el ahogo de las tejas.
(En el búho de los hermetismos toda la respiración contenida del ahora.
Todo lenguaje afronta la muerte en el poema.)
Claro que, la totalidad nunca es habitable, ni en retrospectiva.
—Ten calma, me dijo la piedra: baja tus aperos y descansa…

Barataria, 13.IX.2013



INSTANT
A Teresa Esteve

En el sentit del quotidià de la vida, un reviu tots els dies.
Fins on salvem les distàncies en aquell instant de mar?
Fins quina pàgina la tinta és expressiva, conjur suficient del poema?
—Cadascú des de la seua realitat pregona, revela les seues introspeccions.
No sé quina flor emergeix del besllum.
No sé quins sortilegis té l’ofegament de les teules.
(En el brufol dels hermetismes tota la respiració continguda de l’ara.
Tot llenguatge encara la mort en el poema.)
Clar que la totalitat mai és habitable, ni en retrospectiva.
—Calma’t, em digué la pedra: baixa els teus atifells i descansa…
  
Trad. Pere Bessó

CLIPĂ
Teresei Esteve

În sensul cotidianului vieții, cineva renaște în fiecare zi.
Până unde salvăm depărtările în acea clipă marină?
Până la ce pagină cerneala mai e expresivă, vrajă îndestulătoare a poemului?
-Fiecare om, din profunzimile realității, își revelează introspecțiile.
Nu știu care floare apare de la scânteie.
Nu știu ce vrăjitorie previne scufundarea olanelor.
(Sub aripa buhei ermetismelor toată respirația momentului.
Întreg limbajul luptă cu moartea în poem.)
Desigur, întregul nu e niciodată locuibil, nici măcar în retrospectivă.
-Ai răbdare, mi-a zis piatra: lasă-ți uneltele și te odinhește...

Trad. A.Langa

Niciun comentariu :

Trimiteți un comentariu