vineri, 11 mai 2012

Silvia Goteanschii. Deșert/Desierto/Desert (trad. al catalán por Pere Bessó*)




Deșert

au luat foc pădurile, miriştea,
melcii au luat-o la fugă care-ncotro,
pompierii trag de ploaie aşa cum amanţii
trag de sânii femeilor înfierbântate

nimic din ce-am visat
doar geamul deschis către moarte

ieşi, îţi spun, din inima mea, şarpe cavernos,
trag de cravata cu picăţele, se-năbuşă,
acesta este spasmul neruşinării
celor ce trec prin sângele hoaţelor de bărbaţi,

mă opresc să respir
şi toate lucrurile devin inutile

la ceasul acesta mă-ntreb
de ce în patul în care am adormit nu e nimeni,
de ce am mâinile arse
şi de ce trec cu plugul peste morminte

Desierto

se han encendido los bosques, el rastrojo,
las caracolas han huido por todas partes,
los bomberos tiran de la lluvia como los amantes
tiran de las tetas de mujeres calientes

nada quedó de lo que he soñado
sólo la ventana abierta hacia a la muerte

vete, te digo, de mi corazón, serpiente cavernosa,
tiro de la corbata con manchas, se ahoga,
este es el espasmo de la indecencia
a los que pasan por la sangre de las quita hombres,

me detengo para respirar
y todas las cosas se hacen inútiles

en este momento me pregunto
por qué no hay nadie en la cama donde he dormido,
por qué tengo las manos quemadas
y por qué entro con el arado por encima de las tumbas

*Te traduzco el poema Deșert [Desert] de Silvia Goteanschii (1982) en catalán. Una joven escritora moldava que con su primer poemario “Minunea va veni mai târziu” [El milagro llegará después] concitaba la expectación de la crítica literaria basarabiana. He acá un poema con fuerza, no exento de imágenes rompedoras para explorar el vacío desde el propio título, metáforas y comparaciones que nos abocan inexorablemente, más allá de cierto humor de tinte negro y surrealista a la antesala de la muerte, que tampoco escapa a esa visión desencajada que marca la última estrofa a través de la acumulación in crescendo de las interrogaciones retóricas: por qué no hay nadie en la cama donde he dormido,/por qué tengo las manos quemadas/y por qué entro con el arado por sobre las tumbas... 
 
Desert  

Han calat foc als boscos, als rostolls,
els caragols s’han fet a la fuga pertot,
els bombers tiren de la pluja així com els amants
tiren dels pits de dones enfebrides

res del que he somiat
només la finestra oberta a la mort

ix, et dic, del meu cor, serp de cova,
tire de la corbata amb pigues, s’ofega,
aquest és l’espasme del desvergonyiment
de les que passen per la sang d’assaltahomes,

em detinc a respirar
i totes les coses es tornen inútils

en aquesta hora em pregunte
per què al llit on he dormit no hi ha ningú,
per què tinc les mans cremades
i perquè llaure amb el forcat damunt de les tombes

Niciun comentariu :

Trimiteți un comentariu