MAGULLADURA
Son ciertos los declives y la confusión que se vive en los letargos.
Cierto el golpe en los ojos de los tatuajes, y su telaraña de angustia sembrada
en los pasadizos del día a día.
Nuestro mundo se sostiene en los zumbidos ahogados de las moscas.
A la hora de mayor circulación se descarrilan las emociones y vuelve lo sinuoso
a ser parte de la complicidad en los múltiples extravíos del presente.
Nuestro tiempo ha convertido en carcoma todo el esplendor:
a la puerta de cada quien el poder de la hostilidad, los magullones de la bruma
y ese solamente recuerdo de lo inconcluso.
Uno deja de fiarse de esa larga fatiga de los muertos porque cansa el cardo
y la saliva y las noches alrededor de los matorrales.
Aún desde cierta cobardía se ejerce hostilidad: todo hace suponer lo vacío
de los sueños y su maquillaje de plegaria o conjuro.
En toda esta extensa circuncisión, nos volvemos paciente activo de la desdicha.
Ni siquiera los cementerios se resisten a tanto esqueleto (frente a mí, las infancias continuando en el círculo siniestro del juego.
Ahora no sirven, ni son posibles las distancias, ni la pared que sostenga
una puerta, crece como levadura este infierno peligroso de discursos.)
Yo no sé hasta dónde llegará este tiempo de memoria dolorosa, ni en qué manos cobrará más vidas, ni qué voces, allá, despierten mañana.
Yo no sé si haya una luz que se encienda entre la respiración y el alba y eleve
a sahumerio todas esas infancias quebradas y tristes y sin ojos…
Son ciertos los declives y la confusión que se vive en los letargos.
Cierto el golpe en los ojos de los tatuajes, y su telaraña de angustia sembrada
en los pasadizos del día a día.
Nuestro mundo se sostiene en los zumbidos ahogados de las moscas.
A la hora de mayor circulación se descarrilan las emociones y vuelve lo sinuoso
a ser parte de la complicidad en los múltiples extravíos del presente.
Nuestro tiempo ha convertido en carcoma todo el esplendor:
a la puerta de cada quien el poder de la hostilidad, los magullones de la bruma
y ese solamente recuerdo de lo inconcluso.
Uno deja de fiarse de esa larga fatiga de los muertos porque cansa el cardo
y la saliva y las noches alrededor de los matorrales.
Aún desde cierta cobardía se ejerce hostilidad: todo hace suponer lo vacío
de los sueños y su maquillaje de plegaria o conjuro.
En toda esta extensa circuncisión, nos volvemos paciente activo de la desdicha.
Ni siquiera los cementerios se resisten a tanto esqueleto (frente a mí, las infancias continuando en el círculo siniestro del juego.
Ahora no sirven, ni son posibles las distancias, ni la pared que sostenga
una puerta, crece como levadura este infierno peligroso de discursos.)
Yo no sé hasta dónde llegará este tiempo de memoria dolorosa, ni en qué manos cobrará más vidas, ni qué voces, allá, despierten mañana.
Yo no sé si haya una luz que se encienda entre la respiración y el alba y eleve
a sahumerio todas esas infancias quebradas y tristes y sin ojos…
Barataria,
2016
MAGOLAMENT
Són certs els declivis i la confusió que es viu en les letargies.
Cert el colp en els ulls dels tatuatges, i la seua teranyina d’angoixa sembrada
en els passadissos del dia rere dia.
El nostre món se sosté en els brunzirs ofegats de les mosques.
A l’hora de més circulació es descarrilen les emocions i torna allò sinuós
a ser part de la complicitat en les múltiples pèrdues del present.
El nostre temps ha convertit en corc tot l’esplendor:
a la porta de cadascú el poder de l’hostilitat, les masegades de la boira
i aquell només record de l’inconclús.
U deixa de fiar-se d’aquesta llarga fatiga dels morts perquè cansa el card
i la saliva i les nits al voltant dels matolls.
Encara des de certa covardia s’exerceix hostilitat: tot fa suposar el buit
dels somnis i el seu maquillatge de pregària o conjur.
En tota aquesta extensa circumcisió, ens tornem pacient actiu del dissort.
Ni tan sols els cementiris es resisteixen a tant esquelet (al davant meu, les infàncies continuant en el cercle sinistre del joc.
Ara no serveixen, ni són possibles les distàncies, ni la paret que sostinga
una porta, creix com a rent aquest infern perillós de discursos.)
Jo no sé fins on aplegarà aquest temps de memòria dolorosa, ni en quines mans cobrarà més vides, ni quines veus, allà, despertaran demà.
Jo no sé si hi haurà una llum que s’encenga entre la respiració i l’alba i enlaire
a sufumigació totes aquestes infàncies trencades i tristes i sense ulls…
*traduït en català per PERE BESSÓ
Són certs els declivis i la confusió que es viu en les letargies.
Cert el colp en els ulls dels tatuatges, i la seua teranyina d’angoixa sembrada
en els passadissos del dia rere dia.
El nostre món se sosté en els brunzirs ofegats de les mosques.
A l’hora de més circulació es descarrilen les emocions i torna allò sinuós
a ser part de la complicitat en les múltiples pèrdues del present.
El nostre temps ha convertit en corc tot l’esplendor:
a la porta de cadascú el poder de l’hostilitat, les masegades de la boira
i aquell només record de l’inconclús.
U deixa de fiar-se d’aquesta llarga fatiga dels morts perquè cansa el card
i la saliva i les nits al voltant dels matolls.
Encara des de certa covardia s’exerceix hostilitat: tot fa suposar el buit
dels somnis i el seu maquillatge de pregària o conjur.
En tota aquesta extensa circumcisió, ens tornem pacient actiu del dissort.
Ni tan sols els cementiris es resisteixen a tant esquelet (al davant meu, les infàncies continuant en el cercle sinistre del joc.
Ara no serveixen, ni són possibles les distàncies, ni la paret que sostinga
una porta, creix com a rent aquest infern perillós de discursos.)
Jo no sé fins on aplegarà aquest temps de memòria dolorosa, ni en quines mans cobrarà més vides, ni quines veus, allà, despertaran demà.
Jo no sé si hi haurà una llum que s’encenga entre la respiració i l’alba i enlaire
a sufumigació totes aquestes infàncies trencades i tristes i sense ulls…
*traduït en català per PERE BESSÓ
ECHIMOZĂ
Sunt adevărate declinurile și confuzia ce se resimte în momentele de
letargie.
Reală e lovitura dată în centrul tatuajelor, și pânza de păianjen a
suferinței împrăștiată
pe aleea parcursă zi de zi.
Lumea noastră persistă în zumzetul înăbușit al muștelor.
La ora de maximă circulație derapează emoțiile iar reticența redevine
parte comună a complicității în multiplele pierderi din prezent.
Timpul nostru a prefăcut în rumeguș toată splendoarea:
ușa fiecăruia dintre noi e pradă ostilităților, echimozele ceții
și această unică amintire a lucrului nefinisat.
Cineva dintre noi nu mai crede în astă oboseală continuă a morților,
fiindcă
afectează ciulinul și saliva și nopțile din jurul arbuștilor.
Dintr-o anumită lașitate mai apar atitudinile dușmănoase: aici poate fi
ghicit
vidul din vise și rugăciunile sau vorbele de duh ca sulemeneală.
În astă extinsă circumcizie, devenim victime active ale nenorocului.
Nici chiar cimitirele nu rezistă atâtor oase (în fața mea, copilăria rămasă
în mijlocul sinistru al jocului.
Acum nu
au rost, nu se iau în calcul distanțele, nici zidul ce servește drept sprijin
pentru o
poartă, crește ca pe drojdii acest infern periculos de discursuri.)
Nn știu
până unde va ajunge acest timp al memoriei dureroase, nici ce mâini se vor
scălda în sânge, nici ce voci, de dincolo, vor aduce ziua de mâine.
Nn știu
dacă există o lumină ce se aprinde între respirație și răsăritul de soare și
duce
la
purificare toate aceste copilării pierdute și triste și oarbe….
*trad. al
rumano por A. Langa
Niciun comentariu :
Trimiteți un comentariu