IATĂ DE CE
Soarele apune
ca zâmbetul ascuns pe chipul unui poet…
Iată de ce drumurile duc în nicăieri,
se împotmolesc toate undeva în vid,
masa cea goală își caută scaunele
lăsate la întâmplare în jur.
Pământul respiră rar,
cu toate pădurile deodată,
cu toate izvoarele privind spre cer,
ca un copil care își recunoaste părinții.
O rază rămasă pe cer străpunge privirea,
un sătuc se afundă în hăul de sub orizont,
iată de ce de fiecare dată apune soarele,
ca să ne aducă pe toți mai aproape de cer.
*A.L.
HEUS ACÍ PER QUÈ
El sol es pon
com el somriure amagat del rostre d’un poeta…
com el somriure amagat del rostre d’un poeta…
Heus ací per què els camins no duen enlloc,
en algun lloc s’entollen tots en el buit,
aquella taula buida busca les seues cadires
deixades de qualsevol manera al voltant.
en algun lloc s’entollen tots en el buit,
aquella taula buida busca les seues cadires
deixades de qualsevol manera al voltant.
Estranyament respira la terra,
amb tots els boscos alhora,
amb totes les fonts mirant cap al cel,
com un un infant que reconeix els pares.
amb tots els boscos alhora,
amb totes les fonts mirant cap al cel,
com un un infant que reconeix els pares.
Un raig romàs al cel penetra la mirada,
un poblet s’afona a l’abisme sota l’horitzó,
heus per què cada vegada que es pon el sol,
és per dur-nos a tots més a prop del cel.
un poblet s’afona a l’abisme sota l’horitzó,
heus per què cada vegada que es pon el sol,
és per dur-nos a tots més a prop del cel.
Niciun comentariu :
Trimiteți un comentariu