joi, 20 decembrie 2012

MANO ABIERTA de André Cruchaga traducido al rumano (traducción al catalán Pere Bessó)






 
MANO ABIERTA
Al poeta Andrei Langa, con la gratitud de la tinta

el tiempo no está a nuestra medida…
LOUIS ARAGON

Las sombras que tú creas no tienen derecho a la noche.
PAUL ELUARD


la mano abierta del reloj en los meses de invierno del poema sacamos del tiempo los molinos de la melancolía para que esté despejado el camino de las palabras: para nosotros los poetas los otros tiempos de la luz el alhelí del poema que canta la vida y la palabra en el dintel de sol y no en las manos de anticuarios ahí reside la fuerza de los párpados en medio del conglomerado de las estrellas florece el pecho de girasoles verdes en tu mano anclada en el poema el sombrero del pájaro retenido en el cuenco de la tinta posesa de las manos canta enternece el viento en el fuego del poyetón del bosque la sombra oval de los hemisferios de la voz y ese abrir el bolsillo sin egolatrías el poema siempre es un fluir en los despojos del Edén: nos grita el infierno furioso entre túneles y ergástulas entre esas adivinaciones de la posmodernidad que nos acecha con el vómito de las aceras y los burdeles y también los brazos no explorados de los ríos la ruleta rusa de la sangre de los telares la estación de un almácigo picoteado por los zapatos del suicida entretanto hacemos un filme de las espigas mientras escribimos en la joroba de la oscuridad de las carretas del cielo lo que queda del rompeolas de las fotografías es el caracol del poema los lavamanos destrozados de la geografía el futuro que quiere suicidarse al primer segundo de ceniza los poetas sabemos cómo y cuándo incinerar la poesía deformarla sajarla quitarle las pústulas morderle los encaje de la sintaxis hacer girar las hélices de las estrellas caducas prematuramente los poetas sabemos que el día no cicatriza sus heridas en la garganta ni en los cerillos del foco del éxtasis ni en el frío oculto en el pasamontañas del tiempo: los poetas sabemos estrangular los grises cuando ya se volvieron un fastidio ahorcar las ventanas quemar los bolsillos diminutos de los centavos y hasta sollozar en una tarde sin puentes sin ríos desnudos como las aguas del mar en la celosía de las alas con las manos abiertas siempre es posible volver a gemir en el goteo del cierzo y hacer de los minutos un balcón de vértigos y sobre los paraguas mordidos de la noche un techo de botellas tropicales —Vos ya lo sabés poeta: un poema escrito al mediodía es una furia en la noche la muerte se cobija con la saliva del alma todo instante es una rama fugaz de contrarios no hablo claro del teorema del abismo sino de los filos del desvarío del poema de la eterna sinalefa disfraza de caricia o del rumor que siempre subvierte los jardines vos lo sabés poeta: siempre estamos registrando los extravíos del tiempo los eructos de la luna y el bosque de las aceras que gime frente a nuestros ojos así da fe el poeta del hollín del fuego de las poleas de sus soledades…
Barataria, 17.XII.2012

 
MÀ OBERTA 
Al poeta Andrei Langa, con la gratitud de la tinta

el tiempo no está a nuestra medida… 
LOUIS ARAGON 

Las sombras que tú creas no tienen derecho a la noche. 
PAUL ELUARD

 

la mà oberta del rellotge en els mesos d’hivern del poema traiem del temps els molins de la malenconia perquè estiga lliure el camí de les paraules: per a nosaltres els poetes els altres temps de la llum la viola del poema que canta la vida i la paraula en la llinda de sol i no en les mans d’antiquaris ací resideix la força de les parpelles enmig del conglomerat dels estels floreix el pit de gira-sols verds en la teua mà ancorada en el poema el capell de l’ocell retingut en el cossí de la tinta possessa de les mans canta entendreix el vent en el foc del pedrís del bosc l’ombra oval dels hemisferis de la veu i aqueix obrir la butxaca sense egolatries el poema sempre és un fluir en les despulles de l’Edén: ens crida l’infern furiós entre túnels i ergàstules entre aqueixes endivinacions de la postmodernitat que ens aguaita amb el vòmit de les voravies i els bordells i també els braços no explorats dels rius la ruleta rusa de la sang dels telers l’estació d’un màstic picotejat per les sabates del suïcida mentre fem un film de les espigues mentre escrivim en la gíbia de la foscor de les carretes del cel el que resta de l’escullera de les fotografies és el caragol del poema els llavem destrossats de la geografia el futur que vol suïcidar-se al primer segon de cendra els poetes sabem com i quan incinerar la poesia deformar-la tallar-la llevar-li les pústules mossegar-li els encaixos de la sintaxi fer girar les hèlices de les estrelles caduques prematurament els poetes sabem que el dia no cicatritza les seues ferides en la gola ni en els llumins del foc de l’èxtasi ni en el fred ocult en el passamuntanyes del temps: els poetes sabem escanyar els grisos quan ja es tornaren un enuig penjar les finestres cremar les butxaques diminutes dels cèntims i fins i tot sanglotar en una vesprada sense ponts sense rius nus com les aigües del mar en la gelosia de les ales amb les mans obertes sempre és possible tornar a gemegar en el goteig del cerç i fer dels minuts un balcó de vertigens i sobre els paraigües mossegats de la nit un sostre de botelles tropicals —Tu ja ho saps poeta: un poema escrit al migdia és una fúria en la nit la mort s’arrecera amb la saliva de l’ànima tot instant és una branca fugaç de contraris no parle clar del teorema de l’abisme sinó dels fils del desvari del poema de l’eterna sinalefa disfressada de carícia o de la remor que sempre subverteix els jardins tu ho saps poeta: sempre estem registrant les descaminades del temps els eructes de la lluna i el bosc de les voravies que gemega davant dels nostres ulls així dóna fe el poeta del sutge del foc de les corrioles de les seues soledats…

Baratària, 17.XII.2012

MÂNĂ DESCHISĂ
Poetului Andrei Langa, cu recunoștința cernelii

timpul nu e pe măsura noastră...
LOUIS ARAGON

Umbrele făcute de tine nu au dreptul să ajungă până la noapte.
PAUL ELUARD

MÂNĂ DESCHISĂ

mâna deschisă a ceasului în lunile de iarnă ale poemului scoatem dinlăuntrul timpului pietrele de râșnit ale melancoliei pentru a lăsa deschis drumul cuvintelor: pentru noi poeții sunt alte vremi de lumină micsandra poemului ce cântă viața cuvântului în pragul soarelui și nu între mâinile anticvarilor aici stă puterea pleoapelor în mijlocul conglomeratului de stele înfloresc sânii florii-soarelelui abia răsărite în mâna ta ancorată în poem umbrela păsării oprite în golul de cerneală posedată de mâini cântă potolește vântul cu focul din solitudinea pădurii umbra ovală a emisferelor vocii și astă dărnicie fără pic de egolatrie poemul e mereu un șuvoi curat prin molozul Edenului: strigă la noi infernul furios de prin tuneluri și temnițe de printre aceste preziceri ale postmodernității ce ne urmărește cu voma de pe trotuare și lupanare și deasemenea brațele neexplorate ale râurilor ruleta rusească a sângelui scurs din războaiele de țesut anotimpul unui almácigo jupuit de cizmele sinucigașului între timp facem un film a spicelor când scriem pe forma confuză a întunericului carurilor cerești ceea ce rămâne din digurile fotografiilor e melcul poemului le spălăm distruși de geografie viitorul ce vrea să se sinucidă în prima secundă de cenușă noi poeții știm cum și când să incinerăm poezia deformată să o secționăm să-i aruncăm furunculele să-i mușcăm articulațiile sintaxei să facem așa ca să i se rotească elicele stelelor dispărute prematur noi poeții știm că ziua nu-și cicacitrizează rănile în gâtlej nici în chibriturile de fosfor ale extazului nici în frigul ascuns în gluga timpului: noi poeții știm să strangulăm vânturile reci când acestea iată s-au transformat într-un chin să spânzurăm geamurile să ardem buzunarele mici ale centimelor și chiar să lăcrimăm în una din seri fără punți fără râuri despuiate precum apele mării în gelozia aripilor cu mâinile deschise e ușor să începi să gemi în rafalele scurte ale vântului de nord și să faci din minute un balcon pentru a avea amețeli și să tragi deasupra umbrelelor un acoperiș din butelii tropicale - Tu știi asta poete: un poem scris la amiază devine un resentiment în noapte moartea se acoperă încontinuu cu saliva sufletului e o ramificație efemeră de idei contradictorii nu zic direct despre teoria abisului ci despre limitele delirului poemului despre eterna eufonie mascată de alint sau de foșnetul care mereu agită grădinile tu știi asta poete: mereu înregistrăm devierile timpului erupțiile lunii și pădurea de pe trotuare ce geme înaintea ochilor noștri așa inspiră încredere poetul scrumului din focul scripetelui singurătăților sale...

miercuri, 19 decembrie 2012

GENE/PESTAÑAS/PESTANYES


GENE

Te uită prin ochii rocoși cum umflă vântul
pânzele sparte ale plopului, pline de crengi.

Gerul înțepenește carnea cea crudă,
gata e să se prăvale trupul din lemn.

Mâinile împreunate, vânt printre degete
trece, șuieră a nepăsare, păsări s-au dus.

Zăpadă pe genele ochilor întredeschiși:
cine să le scuture acum?

PESTAÑAS

Mira por los ojos rocosos cómo sopla el viento
en las velas del álamo, llenas de ramas.

El frío hace rígida la carne fresca,
ya está por caerse el cuerpo de leña.

Las manos juntas, el viento pasa entre los dedos
silbando indiferente, se han ido los pájaros,

Nieve por las pestañas de los ojos medio abiertos:
¿quién va a sacudirlas ahora?

PESTANYES


Mira pels ulls rocosos com bufa el vent
les teles trencades de l’àlber, plenes de branques.

El fred congela la carn crua,
a punt és d’abatre’s el cos de fusta.

Les mans juntes, el vent pels dits
passa, xiula indolent, els ocells fugiren.

Neu a les parpelles dels ulls entreoberts:
qui les sacsarà ara?

(trad. al catalán por Pere Bessó)

DÍAS/ZILE de SOFÍA RODRÍGUEZ GARCÍA


(foto escogida de su blog MUSAS DE LUNA)

DÍAS 

Despoja mi desesperación
salvo que aumente una dicha
un solo motivo
para reventar cargada

Suprímeme sus plasmas
por cabeza sin salpicar

En el baño
quiero que me ames
llamas de canillas
horas de un día
desatinadas
contenidas

¿Y que ves?
el rastro en la manta
la ceniza pinta dedos
el aullido de un libro
en tus historias de rumbos

Qué sentido tiene
quedarme en ese rincón
escondida como estruendo de tierra
si ese mar camina lejos
si las linternas solo arrollan
como luciérnagas espantadas

Agudiza con el sol
fuera de persianas
me extraen en un calor
que no soporto

Las gotas del sudor
de una fiebre
lamentan mi cuerpo

Ya he caído
en un tanque de agua
quebrado
garrafal medida

ZILE

Scoate din mine disperarea
măcar pentru a augmenta o plăcere
un singur motiv
ca să detoneze încărcătura

Înăbușă-mi plasmele ei
pe rând fără a împroșca în jur

În baie
vreu să mă iubești
flăcările coapsei
orele zilei
fără de ordine
reținute

Și ce vezi?
chipul pe plapumă
degetele din cenușă
urletul unei cărți
în istoriile tale despre rute

Ce rost are
să rămân în acest ungher
ascunsă ca scrâșnetul de pământ
dacă această mare călătorește departe
dacă lumina lanternele
abia se împrăștie
ca licuricii înfricoșați

Recidivează odată cu razele soarelui
de partea cealaltă a persienelor
mă dă într-o ferbințeală
pe care nu o suport

Picăturile de sudoare
ale unei fiebre
îmi plâng corpul

Am căzut iată
într-un bazin cu apă
deznivelat
măsură maximă

marți, 18 decembrie 2012

Poema de PERE BESSÓ


ELS VERSOS NO NASCUTS

Die Flamme des heiße Geistes nährt heute ein gewaltiger Schmerz
Georg Trakl

La llum del cresol s’adorm en la roca
L’ombra desnonada del somni del poeta
Solca les cendres del riu que mediten les aigües

(de La mort del pare, 2012)

LOS VERSOS NO NACIDOS

Die Flamme des heiße Geistes nährt heute ein gewaltiger Schmerz*
Georg Trakl

La luz del candil se adormece en la roca
La sombra desahuciada del sueño del poeta
Surca las cenizas del río que meditan las aguas

*la llama ardiente del espíritu se nutre ahora de un dolor más potente

VERSURI NENĂSCUTE

Die Flamme des heiße Geistes nährt heute ein gewaltiger Schmerz*
Georg Trakl

Lumina candelei adoarme în piatră
Umbra  izgonită din visul poetului
Brăzdează cenușa râului în care apele meditează

*flacăra arzândă a spiritului se înfruptă acum dintr-o durere mai mare





luni, 17 decembrie 2012

PAUL ELUARD traducido al rumano


 

 –TÚ LA ÚNICA- 


Tú la única y escucho las hierbas de tu risa
A ti te arrebata tu cabeza
Y desde lo alto de los peligros de muerte
Bajo los globos enmarañados bajo la lluvia de los valles
Bajo la pesada luz bajo el cielo de tierra
Tú engendras la caída
Los pájaros ya no son refugio suficiente
Ni la pereza ni la fatiga
El recuerdo de los bosques y los arroyos frágiles
En la mañana de los caprichos
En la mañana de las caricias visibles
En la clara mañana de la ausencia la caída

Las barcas de tus ojos se extravían
En el encaje de las desapariciones
El abismo es revelado que los otros lo extingan
Las sombras que tú creas no tienen derecho a la noche.


(De El amor, la poesía)
 

-TU CEA NEASEMUITĂ-
 

Tu cea neasemuită ascult iarba buzelor tale
Ție ți se smulge creștetul

Și din înalturile tulburi ale morții
Sub globurile întrepătrunse sub ploaia din văi
Sub lumina apăsătroare sub cerul de țărână
Tu îți începi căderea
Păsările nu mai sunt un bun refugiu
Nici lenea nici oboseala
Amintirea pădurilor și a râurilor firave
În dimineața capriciilor
În dimineața mângâierilor vizibile
În dimineața luminată de lipsa căderii

Bărcile ochilor tăi rătăcesc
În golul abscons al disparițiilor
Abisul e luminat pentru ca alții să-i vadă stingerea
Umbrele făcute de tine nu au dreptul să ajungă până la noapte.


(traducere din limba spaniolă, via André Cruchaga)

LOS DOS POETAS (ADONIS Alí Ahmad Said)/DOI POEȚI (ADONIS Alí Ahmad Said)

Fotografie: LOS DOS POETAS (ADONIS Alí Ahmad Said)

Entre el eco y la voz

hay dos poetas,

uno elocuente cual luna rota

y el otro silencioso cual niño

que duerme cada noche

en los brazos de un volcán.
 (via Sofía Rodríguez García)

LOS DOS POETAS

Entre el eco y la voz
hay dos poetas,

uno elocuente cual luna rota
y el otro silencioso cual niño
que duerme cada noche
en los brazos de un volcán.

DOI POEȚI   

Între ecou și voce 
sunt doi poeți,
unul convingător ca luna frântă
altul tăcut ca un copil 
care doarme în fiecare noapte
în brațele unui vulcan.

duminică, 16 decembrie 2012

Un poema de Pere Bessó traducido al rumano


BOIRA AL JARDÍ DE LES OMBRES AL NOVEMBRE
 

And it's hard to hold a candle
in the cold November rain
Guns & Roses

Cavalques els arbres desnomnats a tall de cisalla
Nua com la llet freda de la nit
Esclaten a les teues aixelles les branques de la ginesta com una bestreta visionària
El so de l’aigua per les fruites més altes de la pena ens fa invisibles:
Melmelada de la pluja en la cuina desteulada on servem buit el taüt de la memòria

(de La mort del pare, 2012)
 
NIEBLA EN EL JARDÍN DE LAS SOMBRAS EN NOVIEMBRE

And it's hard to hold a candle
in the cold November rain
Guns & Roses

Cabalgas los árboles desnombrados a corte de cizalla
Desnuda como la leche fría de la noche
Estallan en tus axilas las ramas de la retama como un anticipo visionario
El sonido del agua por las frutas más altas de la pena nos hace invisibles:
Mermelada de la lluvia en la cocina destejada donde conservamos vacío el ataúd de la memoria

CEAȚĂ ÎN GRĂDINA UMBRELOR ÎN NOIEMBRIE

And it's hard to hold a candle
in the cold November rain
Guns & Roses

Urci prin copacii lipsiți de nume de lamele foarfecei
Despuiată stai ca laptele rece al nopții
Troznesc ramurile arbuștilor între cuțite ca fiind o degustare vizionară
Murmurul apei printre fructele cele mai de sus ale mahnei ne face invizibili:
Gelatina ploii în bucătăria deschisă unde păstrăm neocupat sicriul memoriei
 

sâmbătă, 15 decembrie 2012

NEWTOWN (traducido al catalán por Pere Bessó)


NEWTOWN

Ceea ce contează acum e tăietura făcută în trup, parcă din întâmplare, sângele care se scurge năvalnic în jur spre a indica marginile până unde se poate ajunge cu lama strălucitoare a cuțitului în mână, metafora rigidă a morții ramificată în fel de fel de temerități.

Emblema malignă a bătrânilor șerpi, care deja și-au vărsat veninul, nu mai e pusă pe parbrizul mașinii, veacul s-a robotizat într-atât încât și copiii împușcă cu gloanțe, spargând căștile trecătorilor terorizați de armele lor virtuale, de dorința atavică de a ucide.

NEWTOWN

Lo que importa ahora es el corte hecho en el cuerpo, como si fuera accidentalmente, la sangre que fluye impetuosa por todas las partes para indicar los limites hasta dónde se puede llegar con la hoja deslumbrante del cuchillo en la mano, metáfora rígida de la muerte recrecida en diferentes especies de temeridades.

 

El símbolo maligno de las viejas serpientes, las que ya han escupido su veneno, no se pone ya en el parabrisas del coche, el tiempo se ha robotizado tanto que los niños disparan con balas, rompiendo el casco de los transeúntes aterrorizados de sus armas virtuales, de su deseo atávico de matar.

NEWTOWN

El que compta ara és el tall fet en el cos, com per atzar, la sang que corre impetuosament al voltant per tal d’indicar els marges fins on es pot arribar amb la fulla refulgent del coltell en la mà, metàfora rígida de la mort ramificada en aquestes o aquelles temeritats.

 

L’emblema maligne de les velles serps, que ja vessaren el verí, ja no es posa al parabrises del vehicle, el segle s’ha robotitzat tant que els xiquets tiren amb bales, esbargint els cascos dels passants horroritzats de les seues armes virtuals, del desig atàvic de matar.

  

vineri, 14 decembrie 2012

RANDEVU/RENDEZ-VOUS/CITA (trad. al catalán por PERE BESSÓ*)

RANDEVU

Ia-ți soarta de mână, apropie-o cât se poate de tine,
reamintește-i calm, ca unei amante tăcute,
că trebuie să sosească la ora prestabilită
la toate randevu-urile voastre interminabile.

Îmbat-o cu lichiorul dulce-amărui din ulciorul spart,

zi-i că-i trasă ca prin inel, că seamănă cu o gheișă
îmbrăcată în kimono, că nu are pereche în lume
și mai zi-i că ești îndrăgostit de ea până peste urechi.

Fă așa ca această femeie să te creadă, nu claca, 

crede și tu tăcerilor ei pentru câteva clipe,
atât cât să te lase să te scoli
din patul comun,
încălțat doar în papuci de cameră, la o țigară. 


RENDEZ-VOUS

Coge tu suerte de la mano, acércatela todo lo que puedas,
recuérdala, tranquilamente, como a una novia silenciosa,
que tiene que llegar a la hora exacta
a todos vuestros interminables rendez-vous.

Emborráchala con el licor agridulce de la jarra rota,
dile que está de muerte, que parece una geisha
vestida en kimono, que es algo singular en el mundo
y dila, además, que estás muy, pero muy enamorado de ella.

Hazlo de manera que esta mujer te crea, no falles,
cree también en sus palabras por unos momentos,
hasta que te permita levantarte del lecho común,
calzado solo en zapatillas de casa, a fumar un cigarro.


CITA

Agafa la teua sort de la mà, apropa-te-la tot el que pugues,
recorda-li tranquil·lament, com a una amant
callada,
que hauria d’arribar a l’hora que heu quedat
a totes les vostres cites interminables.

Embriaga-la amb licor agredolç de gerra esberlada,
parla-li que està per a anellar-la, que s’assembla a una gei
sha
vestida amb kimono, que no hi ha de semblant al món
i dis-li més, que estàs enamorat d’ella fins per damunt de les orelles.

F
es de tal manera que aquesta dona et crega, no falles,
i creu el que ella et diga durant alguns moments,
fins que et deixe alçar-te del llit comú,
només amb sabatilles de cambra, per al cigarret.


 


*Querido Andrei: De nuevo ese toque tan tuyo de aire distanciador y descreído. La aceptación del fingimiento y, si se quiere, del pacto -o mejor, convención- de amor. Ya lo dejó más que claro DH Lawrence: “sentimientos que no tengo no diré que los tengo”, con una ironía rayana en el cinismo. Si París bien valía una misa, el encuentro en lecho común bien vale su posterior cigarrillo…

 

DUALISMO de Ángela Moreno traducido al catalán y rumano

DUALISMO

La identidad
en renglones torcidos,
humo y papel. 


DUALISME

La identitat
en rengleres torçades,
fum i paper.

trad. Pere Bessó

DUALISM

Identitatea
în liniile frânte,
fum și hârtie.
trad. A.L.

Un poema de Domingo Acosta Felipe traducido al rumano

Domingo Acosta Felipe
***
Sin tu alegría
los pájaros no vuelan
y el aire es sombra.
***
 
Fără zâmbetul tău
păsările nu zboară 
iar aerul e umbră.

luni, 10 decembrie 2012

Un Poema de JESÚS CÁRDENAS SÁNCHEZ traducido al rumano


PRECIPITARNOS AL VACÍO
 

Muy cerca las campanas de la iglesia
como si anunciarán una pesada salvación.
Un viento cristaliza la ciudad.
Un rastro desvanecido de estrellas
sobre un río que ya no fluye.
Desde la elevación de lo sublime,
precipicio sin igual, vertiginoso tajo,
resbalar hasta el más hondo vacío.
Las ramas asomadas trepidaban
sobre el acantilado,
metáfora de nuestros corazones.

PRĂBUȘINDU-NE ÎN VID
 

Prin apropiere sună clopotele bisericii
ca și cum ar anunța o
grea salvare.
Un vânt cristalizează orașul.
Un chip părăsit de stele
aplecat peste un râu fără de apă.
De la exaltarea a tot ce e sublim,
prăpastie nemaivăzută, falie vertiginoasă,
să aluneci în vidul cel mai adânc.
Ramurile germinânde tremurau
de asupra falezei,
metafora inimilor noastre.

duminică, 9 decembrie 2012

Un poem cu dedicație de Pere Bessó



ESMITJAT
A Andrei Langa
 

He reconegut en la mateixa nuesa l’assalt dels lliris a la cadena de l’escuma deixatada en somnis. La retirada de l’ombra en el cor esmitjat.
(de La mort del pare, 2012)
 

DEMEDIADO
A Andrei Langa
 

He reconocido en la propia desnudez el asalto de los lirios a la cadena de la espuma desleída en sueños. La retirada de la sombra en el corazón demediado.
 

RUPTĂ ÎN BUCĂȚI
Lui Andrei Langa


Am recunoscut în goliciunea ei năvala crinilor asupra lanțului de spumă topită în visuri. Retragerea umbrei în inima ruptă în bucăți.

PUNCT/PUNTO/PUNT (traducció al català de Pere Bessó*)


PUNCT 

Nimic nu rămâne în urmă
nici chiar propria umbră
ce-i reteza trupul în jumătate
în plină zi.

PUNTO

Nada queda por detrás, 
ni siquiera su propia sombra 
que le cortaba el cuerpo por la mitad
a pleno día.


PUNT

Res no resta darrere
ni tan sols la mateixa ombra
que li tallava el cos per la meitat
a ple dia.


*Querido André: Me encanta tu desinhibición de estos últimos tiempos. Publicas más textos tuyos y eso me alegra. O igual es que estás en una temporada productiva. Y, además, tocas todos los palos. Del haikú al pensamiento, máxima o aforismo. La brevedad que incita a la reflexión. Muy bien la idea del cuerpo demediado por la sombra. Es un punto más allá de la creencia de que el cuerpo y la sombra de uno forman una unidad intrínseca. Y, si me lo aceptas, el poema tiene su ‘punto’ –coincidencia o no tanto con el título- de certeza entre la ironía y el desencanto.



sâmbătă, 8 decembrie 2012

Poem de Xenia Mora Rucabado (Peru)



DEPARTE DE PATRIA MEA

Mergeam în neștire
 

cu patria mea la braț
ca o orfană.

Veneam de departe
nu-mi simțeam respirația
doar liniștea peisajului
piatră lunară a timpului.

Aici unde am naufragiat
mult prea departe de marea mea
nu mă ascultă pieptul

să respire infinitul.

Cunoscusem roza melancoliei
cubul de gheață al străinului
vaporizat în secretul său
și în tăcerea mea.

Îmi atârnau de mâini lanțuri
vânturi de dor.
Înțelege-mi lacrima
cu aceste cuvinte.

Timpul a părăsit teama
trandafirul rămâne a fi trandafir
asemănător celui de acasă.
 

Acum
îmi port Patria
în pași...
 

LEJOS DE MI PATRIA

Caminaba sin rumbo

con mi patria bajo el brazo
como una huérfana.

Venía desde lejos
no sentía mi aire
solo quietud del paisaje
piedra lunar del tiempo.

Aquí donde naufragué
tan lejos de mi mar
no hallaba mi nutriente
respirar el infinito.

Conocí la rosa melancolía
bloque de hielo del extraño
evaporado en su secreto
y mi silencio.

Colgaban de mis manos cadenas
vientos de añoranzas.
Entiende mi lágrima
con estas palabras.

El tiempo dejó el miedo
la rosa ya es rosa
como la de mi hogar.
                                      

Ahora
llevo a mi Patria
en mis pasos..

vineri, 7 decembrie 2012

NIMB (trad. al catalán por Pere Bessó)

NIMB

Murmură morții prin viile tatălui meu,
le scutură frunzele îmbrățișând rădăcini.
Stau strugurii orgolioși pe vremea coacerii,
visând că vei veni cumva să îi aduni.

Prin văgăună curg apele ce au plutit pe ceruri,
spumele lor nu spun nimic acolo unde s-au strâns.
Cineva ne vorbește din gâtlejul vrăjit al vârtejului,
cu o voce stranie ne vorbește, parcă e un plâns.

Mărul s-a copt înainte de Facerea Lumii,
e fructul florii efemere, cea deja înfruptat
ă.
Cenușa se strecoară printre degetele de lumină,
mâinile mângâie chipul mort pentru ultima dată.


NIMBO
 

Suspiran los muertos en las viñas de mi padre,
sacuden sus hojas abrazando raíces.
Las uvas están orgullosas en su maduración,
soñando que vas a venir alguna vez a recogerlas.

Por el barranco fluyen las aguas que han flotado en el cielo,
sus espumas nada nos dicen desde donde se han juntando.
Alguien habla de dentro de la garganta del vórtice hechizado,
con una voz extraña nos habla, parecida a un gemido.

La manzana ha madurado antes de la Creación,
es la fruta de la flor efímera, ya recaída en el pecado.
La ceniza penetra por los dedos de luz,
las manos acarician por última vez el rostro muerto.


HALO

Xiuxiuegen els morts per les vinyes del pare,
els sacsen les fulles i abracen els arrels.
Els raïms estan orgullosos del temps de maduració,
somiant que vindràs alguna volta a collir-los.

Pel barranc corren les aigües que flotaren als cels,
les escumes diuen foteses d’allà on fou la collita.
Algú ens parla des de la gola del vòrtex encantat,
amb una veu estranya ens parla, com si fóra un plany.

La poma madurà molt abans de la Creació del Món,
és el fruit de la ja assaborida flor efímera.
La cendra passa pels dits de llum,
les mans acaronen el rostre mort per última volta.

  

*Querido Andrei: vuelves a los asuntos de tu poesía, que echa sus raíces en la tierra de tus parientes y linaje. Una comunión que siempre adquiere un sentido religioso y transcendente. En este caso, madura la poesía y llega el tiempo de recolección, como maduran las uvas y la manzana aun antes de la Creación. Vuelves –repito- al gusto por la incisión teológica: el fruto del malum, manzano, árbol de la ciencia del Bien y del Mal…











Poem de Domingo Acosta Felipe (Tirimasil) tradus în română


***
Suelto estas hojas
que vuelan con un beso
hasta tus labios.

De "El libro de tus labios" 


***
Împrăștii aceste frunze
să zboare ca sărutul
spre buzele tale

Din ¨Cartea buzelor tale¨

joi, 6 decembrie 2012

Poem de André Cruchaga tradus în catalană și română



COMO VOS, ENTRE MULTITUDES DESCONOCIDAS

Construimos pájaros y soledades. Todo el rumor
del mar se calla. Y en los caracoles
guardamos a Peter Pan. La dorada flauta
que un día nos hundirá en el mar.
ÍTALO LÓPEZ VALLECILLOS

Como vos, entre multitudes desconocidas. Tráfico. Espejos. Amaneceres
Inciertos. Estrellas por descubrir bajo la lluvia.
Asfaltos como la propia entraña.
Lluvia sin fin rompiendo las ventanas. Espuma. Neblina.
Te me pierdes en lugares que no conozco: escaleras inevitables
Colgadas de los aleros. Persianas de dudosa claridad.
Manifiestos de transitorias acuarelas. Sueños invisibles entre zapatos
Torturados.
De nuevo, siempre, como vos, muerto al borde del acantilado.
Subterráneos. Ciudades perdidas.
Como vos, llora el absurdo de una armónica en Nueva Orleans.
En el arcoiris negro de Savannah,
En los símbolos de Otoño, ciudad también descubierta en la desnudez.
Como vos, el paraguas cerrado de la lluvia:
El violento papiro de los peces, la madera podrida de los balcones.
La polilla como un muro de granito.
El kerosene abandonado en la angustia. El mediodía en el asfalto.
Habitamos el atardecer oscuro de los periódicos:
A veces sin pupilas y sin huellas digitales. A veces hoja leve del labio
Que cae, lenta, sobre el agua hendida de las palabras.
Como vos, también yo pregunto por el hangar del zodíaco: desnudo,
Incierto como una mesa irreparable,
Vacío hasta el quejido del aliento, convulso y oscuro.
Entre la multitud nos volvemos sombríos, —pañuelos de arrugado
Color, lejos del propio pájaro que vive en nosotros.
En medio de calles que no entiendo su nomenclatura,
Los zapatos hundidos en el círculo de la ciudad, el subway del carraspeo,
Los rieles desbocados de la noche.
Como vos, mis manos mudas y transcurridas.
El ojo arrojado a los ecos del tráfico, sin la túnica del párpado.
Los pies gastados de llagas, mientras amanece al otro lado del mundo.
Los sueños amarillos, de arrepentimiento, de los focos disgregados
A lo largo de la ramazón de la lluvia y los recuerdos.
Nada nos falta ya, cuando estamos al borde de la locura:
Nada nos acerca entre peñascos y breña:
Nada nos devuelve la llama de la tortilla: somos hijos del vejamen.
Somos el ojo descuajado de tantas promesas incumplidas.
Como vos, la sal en las banderas de la sonrisa.
La piedra en su límite estalla. Como vos, la noche perenne
De los funerales. Como vos, el grito acumulado en el pecho.
Barataria, 27.IX.2010 



 COM TU, ENTRE MULTITUDS DESCONEGUDES

Construimos pájaros y soledades. Todo el rumor
del mar se calla. Y en los caracoles
guardamos a Peter Pan. La dorada flauta
que un día nos hundirá en el mar.
ÍTALO LÓPEZ VALLECILLOS

Com tu, entre multituds desconegudes. Tràfic. Espills. Trencs d’alba
Incerts. Estrelles a descobrir sota la pluja.
Asfalts com la mateixa entranya.
Pluja sense fi trencant les finestres. Escuma. Boirina.
Te’m perds en llocs que no conec: escales inevitables
Penjades dels ràfecs. Persianes de dubtosa claror.
Manifestos de transitòries aquarel•les. Somnis invisibles entre sabates
Torturades.
De nou, sempre, com tu, mort a la vora del penya-segat.
Subterranis. Ciutats perdudes.
Com tu, plora l’absurd d’una harmònica a Nova Orleans.
En l’arc del cel negre de Savannah,
En els símbols de Tardor, ciutat també descoberta en la nuesa.
Com tu, el paraigües tancat de la pluja:
El violent papir dels peixos, la fusta pudrida dels balcons.
L’arna com un mur de granit.
El kerosene abandonat en l’angoixa. El migdia en l’asfalt.
Habitem el capvespre fosc dels periòdics:
De vegades sense ninetes i sense empremtes digitals.
De vegades fulla lleu del llavi
Que cau, lenta, damunt de l’agua fendida de les paraules.
Com tu, també jo pregunte per l’hangar del zodíac: nu,
Incert com una taula irreparable,
Buit fins al gemec de l’alé, convuls i fosc.
Entre la multitud ens fem ombrívols, —mocadors de color
Rugat, lluny del mateix ocell que viu en nosaltres.
Enmig de carrers la retolació dels quals no entenc,
Les sabates afonats en el cercle de la ciutat, el subway de l’estossec,
Els rails desbocats de la nit.
Com tu, les meues mans mudes i transcorregudes.
L’ull llançat als ecos del tràfic, sense la túnica de la palpebra.
Els peus gastats de plagues, mentre llostreja a l’altre costat del món.
Els somnis grocs, de penediment, dels focus disgregats
Al llarg del brancall de la pluja i els records.
Res no ens manca ja, quan estem a la vora de la follia:
Res no ens acosta entre penys i garrotxa:
Res no ens torna la flama de la truita: som fills de la vexació.
Som l’ull arrabassat de tantes promeses inacomplides.
Com tu, la sal en les banderes del somrís.
La pedra en el seu límit esclata. Com tu, la nit perenne
Dels funerals. Com tu, el crit acumulat al pit.
Baratària, 27.IX.2010 


(trad. în limba catalană de Pere Bessó)


ASEMENI ȚIE, PRINTRE MULȚIMI NECUNOSCUTE

Înălțăm păsări și singurătăți. Tot murmurul mării dispare.
Sub cochilia melcilor îl punem pe Peter Pan. Flautul aurit
care ne va îneca într-o zi în mare.
ÍTALO LÓPEZ VALLECILLOS

Asemeni ție, printre mulțimi necunoscute. Trafic. Oglinzi. Zori de zi
Incert. Stele nedescoperite printre stropii de ploaie.
Asfalturi asemănătoare propriilor viscere.
Ploaie nesfârșită spărgând geamurile. Spumă. Ceață.
Rătăcit de tine prin locuri necunoscute: scări inevitabile
Atârnate de cornișe. Persiane de o puritate dubioasă.
Manifeste scrise cu acuarelă efemeră. Visuri invizibile printre pantofi
Torturați.
Iarăși, mereu, asemeni ție, mort la marginea țărmului stâncos.
Subterane. Orașe dispărute.
Asemeni ție, plânge absurdul unei armonici în Noul Orleans.
În curcubeul negru al lui Savannah,
În simbolurile Toamnei, oraș descoperit în goliciunea sa.
Asemeni ție, umbrela închisă a ploii:
Violentul mesaj al peștilor, lemnul putrezit al balcoanelor.
Molia asemănătoare unui zid de granit.
Lampa de kerosen abandonată în suferință. Amiază topită în asfalt.
Locuim înserările întunecate ale ziarelor:
Uneori fără de pupile și amprente digitale. Uneori frunză ferită a buzei
Ce cade, lent, pe apa deschisă a cuvintelor.
Asemeni ție, întreb și eu de hangarul zodiacului: despuiat,
Incert ca o masă ireparabilă,
Gol până înăuntrul respirației, convulsiv și obscur.
În mulțime devenim melancolici, - băsmăluțe de culoare
Ridată, departe de pasărea care trăiește în noi.
În mijlocul străzilor cărora nu le înțeleg terminologia,
pantofii împotmoliți în târgul orașului, în subterana tusei
Șinele interminabile ale nopții.
Asemeni ție, mâinile mele bătătorite.
Ochiul obișnuit cu ecourile traficului, fără de vesta pleoapei.
Picioarele ulcerate, în timp ce se zorește de zi în celaltă parte a lumii.
Vise galbene, a părere de rău, ale luminilor rătăcite
Peste toate ramurile ploii și ale amintirilor.
Nimic nu ne mai lipsește, acum când stăm la limita nebuniei:
Nimic nu ne apropie aflați între stânca înaltă și păduricea de la poalele ei:
Nimic nu ne va întoarce flacăra arcuită: suntem fiii umilinței.
Suntem ochiul spălăcit de atâtea promisiuni neîmplinite.
Asemeni ție, cu sare în flamurile surâsului.
Piatra aflată la limită explodează. Asemeni ție, noapte trecătoare
A funeraliilor. Asemeni ție, strigătul adunat în adâncul pieptului.

Barataria, 27.IX.2010  

(trad. în limba română de A.L.)


ADÂNCIMI/PROFUNDIDADES/PROFUNDITATS (trad. al catalán por Pere Bessó))

I
ADÂNCIMI

Numele noastre ne umplu 
cu celule regeneratoare, tactile, halucinogene, 
fără să vrem să alegem anonimatul 
pe care hominizii l-au părăsit cu puțin timp în urmă, 
cum ar fi cel al râului subteran de sub Amazon, 
al lanțului de munți subacvatici înalți din oceanul Atlantic 
sau al lacului ocultat sub asfaltul de gheață al Antarctidei.

Când oștirile lumești 
cuceresc adâncimile mari, 
aceștea continuă să nu știe că ar fi de pe aici, 
că au un nume concret la suprafața pământului, 
că sunt obligate să se conformeze somării 
și se supun doar pentru ca să poată înregistra 
decalajul de forțe constant între Bine și Rău.

PROFUNDIDADES

Nuestros nombres nos llenan
con células regenerativas, táctiles, alucinógenos,
sin querer elegir el anonimato
que los homínidos han dejado hace poco tiempo,
así como es el del río subterráneo que corre por debajo del Amazonas,
la cadena de altas montañas bajo el océano Atlántico
o del lago oculto debajo del asfalto de hielo de la Antártida.

Cuando las huestes de los humanos
conquistan sus grandes profundidades,
ellas continúan sin saber que son de aquí,
que tienen un nombre concreto en la superficie de la tierra,
que son obligados a hacerlo
se conforman sólo para poder registrar
la constante diferencia de fuerzas entre el Bien y el Mal.

(trad. al español por A.L.)


*PROFUNDITATS

Els nostres noms ens omplin
de cel·lules regeneradores, tàctils, al·lucinògenes,
sense que vulguem triar l’anonimat
que els homínids han abandonat poc temps ha,
com ara el del riu subterrani dessota de l’Amazones,
de l’alta cadena muntanyosa davall de les aigües de l’oceà Atlàntic
o del llac ocult sota l’asfalt de gel de l’Antàrtida.

Quan els exèrcits mundanals
ocupen les grans profunditats,
aquests continuen sense saber que serien d’ací,
que tenen un nom concret en la superficie de la terra,
que són obligats a conformar-se al resultat
i se sotmeten només perquè es puga registrar
la diferència de forces constant entre el Bé i el Mal.


"Precioso poema lírico y reflexivo, André, en donde el nombre propio es la seña de identidad más clara que nos libera/aparta del anonimato, pero también de nuestra pertenencia física a la naturaleza. Un poema que, por un lado, nos sitúa en la génesis ‘oscura’ de nuestra identidad y, por otro, en la dialéctica de la superficie/profundidad, lo que explica también el correlato río subterráneo/cadena montañosa subacuática en relación al problema teológico de la condición humana entre el Bien y el Mal…" (Pere Bessó)

 

marți, 4 decembrie 2012

Un poema de Marina CENTENO

Marina Centeno

Debo hacer trampas dentro de sus ojos
Navegar de arriba abajo
cuando cae sobre de mí
como una espada
atravesando marcas
y heridas que no sanan


Trebuie să întind curse în ochii lui

Străbate de sus în jos
când cade asupra-mi
ca o sabie
trecând prin sechele
și răni ce nu se cicatrizează

duminică, 2 decembrie 2012

Poem de Pere Bessó tradus în română

 
LA NÉTA DE LOT

En la locura
de tu boca
soy un ruido de sal.
Montserrat Martínez, Ío

Una paraula ruixada de sal
en la mar sola dels teus llavis
i farà la volta la dona
que espera l’àngel de la boira
enmig del teu desig.
(de La mort del pare, 2012)

LA NIETA DE LOT

En la locura
de tu boca
soy un ruido de sal.
Montserrat Martínez, Ío

Una palabra rociada de sal
en la mar sola de tus labios
y se dará la vuelta la mujer
que espera el ángel de la niebla
en la mitad de tu deseo.


NEPOATA LUI LOT

În frenezia
gurii tale
sunt un scrâșnet de sare.
Montserrat Martínez, Ío

Un cuvânt înrourat de sare
în marea singură a buzelor tale
 
și își întoarse femeia pașii
așteptată de îngerul din ceață
la jumătatea visului tău.

PLOAIE APOCALIPTICĂ/LLUVIA APOCALÍPTICA/PLUJA APOCALÍPTICA (trad. al catalán por Pere Bessó)


PLOAIE APOCALIPTICĂ

Sfârșitul lumii se amână din nou,
poate că va fi primăvară viitoare,
odată cu primele ploi calde de amintiri
cernute prin sita unui unchiaș generos.

Fenomenul îmi preocupă serios părintele
care îmi comunică știrea rapid
printr-un telefon cu fir conectat la norii,
ce acoperă integral Cerul Maya.

Nu e bai, am mai avut asemnea ploi,
dar asta pare să aducă mare năpastă
de care se tem și picii de la școală,
ghemuindu-se de frică prin băncile lor.

Acum, cât stăm în așteptarea Apocalipsei,
le spun picilor să-și îndrepte spetele,
să asculte poveștile vechi ale profesorilor,
apoi să iasă afară, la joacă, prin ploaie. 

LLUVIA APOCALÍPTICA

El fin del mundo se aplaza de nuevo,
puede ser que vaya a surgir en la siguiente primavera,
junto con las primeras lluvias templadas de recuerdos
que pasan por el tamiz de un hombre generoso.

El fenómeno preocupa a mi padre
que me lo comunica imediatamente 
por un teléfono con cable enchufado a las nubes,
que cubre íntegramente el Cielo Maya.

Nada nuevo, ya hemos tenido semejantes lluvias,
pero esta parece que va a traer un gran desastre
a quien tiene miedo y los alumnos del colegio,
poniéndose de cuclillas en sus banquillos.

Ahora, que estamos en la víspera del Apocalipisis,
les digo a los niños que se pongan rectos,
que escuchen los viejos cuentos de los profesores,
luego que salgan fuera, a jugar, bajo la lluvia.


PLUJA APOCALÍPTICA

La fi del món se sojorna de nou,
potser serà la propera primavera,
una vegada amb les primeres pluges caldes de records
cernudes pel sedàs d’un tipus generós.

El fenomen li preocupa de veres al pare
que em comunica la nova ràpidament
pel telèfon amb cable connectat als núvols,
que cobreixen del tot el Cel Maia.

No és res, ja hem tingut pluges paregudes,
pero aquesta sembla dur una gran calamitat
que pressenten els petits de la escola,
i es cabdellen de por als seus bancs.

Així que restem a l’espera de l’Apocalipsi,
els dic als menuts que redrecen les esquenes,
que escolten les velles històries dels professors,
que en acabant eixiran a jugar amb la pluja.

sâmbătă, 1 decembrie 2012

CERȘETORI/MENDIGOS/PIDOLAIRES (trad. al catalán por Pere Bessó*)


CERȘETORI

Nu trece o zi fără să nu întâlnim cerșetori
pe ici, pe colo, la o margine de drum.

Scotocim buzunarele, le punem un bănuț
sau poate că doi în palmele lor tremurătoare.

Într-o zi ne trezim că nu-i mai avem
și, contrariați, întoarcem buzunarele pe dos.

Scuturăm cu înverșunare scamele moi,
căutăm peste tot în hainele noastre parfumate.

Nimic și nimic, dedesubt doar piele goală,
iar acești cerșetori cer mai mult, ne cer viața.


MENDIGOS

No pasa ni un día sin encontrarnos con los mendigos
por alrededor, en la orilla de algún camino.

Revolvemos en los bolsillos, les ponemos una moneda
o puede que dos en sus manos temblorosas.

Un día nos despertamos sin más dinero
y, apesadumbrados, damos la vuelta a los bolsillos.

Sacudimos con perseverancia las pelusas blandas,
buscamos en cada parte de nuestros trajes perfumados.

Nada de nada, por debajo sólo hay piel desnuda,
y estos mendigos piden algo más, nos piden la vida.

 
PIDOLAIRES

No passa dia sense trobar-nos pidolaires
per ací, per allà, al marge del camí.

Regirem les butxaques, els posem una monedeta
o potser dues en les seues palmes tremoloses.

I un dia ens despertem que ja no en tenim
i, contrariats, els fem la volta a les butxaques.

Sacsem amb insistència els filats molls,
busquem pertot en les nostres robes perfumades.

Res de res, a davall només pell,
i aquests pidolaires demanen quelcom en bescanvi, ens demanen la vida.


*

Es un poema con regusto a parábola, querido Andrei. Sin duda. Aunque acá, a bote pronto, se cruzan referencias cristianas y paganas. Por un lado, la presencia de mendigos y pedigüeños es motivo en todos los inicios de las literaturas y nunca abandonado, aunque acentuado en épocas de crisis a lo largo de la Historia. Por otro, las fábulas de la Antigüedad grecolatina y la propia mitología (el óbolo a pagar al barquero Caronte, sin ir más lejos). Las referencias cristianas del Antiguo y Nuevo Testamento son numerosas y basta con recordar la parábola de Job y el rico Epulón o la misma cohorte de mendigos siempre tras Jesús de Nazaret y las Bienaventuranzas del mismo. El tema, pues, de la caridad cristiana es trascendido por la presencia de mendigos a los que socorremos y que, al cabo, son Ángeles de la desposesión, trasunto, antesala y noticia de la muerte, como nos mostró sobradamente el Barroco europeo (y entre nosotros, Quevedo). En este sentido, nada extraño que entrecruces el motivo de los mendigos junto con el ‘sueño de la vida’ o el ‘camino de la vida’…